lunes, 20 de noviembre de 2017

La libertad.

LA LLIBERTAT

La busquem potser tota la vida, potser, i fins i tot durant moltes vides, i xoquem com autòmats  cecs  els intents d’uns amb els intents de llibertat dels altres, sempre capficats en aquesta absurda recerca, compartint ocasionalment el fals miratge d’haver-la trobat per veure després com s’esvaeix a les mans com un somni febril. Creiem aleshores que hem perdut la llibertat però no podem perdre allò que mai havia estat nostre.

Però existeix realment la llibertat? No decideixen per mi els anys, l’atzar i finalment la negra dama de la mort. Les nostres vides no van -com deien els grecs- cordades d’un fràgil fil, que les Moires Cloto, Làquesis i Àtropos, filles de la Nit han trenat quan vam néixer i que taller arbitràriament segons els seus imprevisibles desitjos.

Som per tant uns titelles, sí,  uns miserables titelles, pendents d’un fil, de molts fils, i ens movem i remenen amb ells... i ballem, o somiem que ballem i ens il·lusionem, creixem-nos irònicament, lliures al ritme d’uns dits invisibles, cinc, deu,  potser milers de dits que determinen les nostres eleccions, el  hipotètic lliure albir: Citaré uns quants d’aquests enjogassats dits:

El superego, un dit moralista i purità, que ens marca allò que la societat creu que és el correcte, enfrontat al estrafolari dit del subconscient, que en delimita molt més del que creiem des de la part fosca, allà on el cervell reptilià també intervé, molt amagat treu la llengua per despertar els instints bàsics de territorialitat, de defensa o d’atac, ens obliga amagar-nos o a córrer, i fins i tot amb la intenció de reproduir els nostres gens, ens fa desplegar  la cua  física o intel·lectual com si fossin un enorme pao blau.

On s’amaga llavors la llibertat , entre acaba la voluntat dels altres i on comença la a nostra? entre la vida i la mort? entre els meus prejudicis i fixacions dibuixades entre els milers de camins neuronals preestablerts a base d’aprendre i sentir centenars de vegades les mateixes lliçons dels altres o de repetir arguments i misèries propis? Per què el meu sistema nerviós,  envia senyals elèctrics  molt abans de que jo tingui consciència de què realment prenc una decisió?

Un altre d’aquests fils de les filles de la nit  el mouen els avatars de l’atzar, que fan ziga-zaga amb la meva existència, com les ones invisibles dibuixades per un penell sota un vent esbojarrat.  La salut I la malaltia, retallen o amplien la meva llibertat? Les circumstàncies del meu jo?

I més enllà  fins a quin punt li importa la meva diminuta llibertat als interessos de qui manen els  mercats, financers, llibertat només per comprar? Per consumir? Per viatjar? Què o qui sóc jo davant de les ànsies d’explotació globals de les elits benestants, on és la meva opinió davant la corruptela fagocita    sense fre, qui sóc jo davant de la por i de les lleis repressores i assassines de la llibertat.

Sóc lliure per navegar en el pas del temps i de  les necessitats i límits del meu cos mortal? 
Puc ser lliure si un sol ésser humà o un sol ésser no humà i sens dubte amb ànima està ara mateix empresonat? Sóc lliure si l’ombra dels barrots que l’engabien es prolonga allargada sobre tota la humanitat.


La llibertat és temps, sense cadenes ni lligams.. Jo decideixo? qui sóc jo? existeix la llibertat?

LA LIBERTAD

La buscamos quizás toda la vida, quizás, e incluso durante muchas vidas, y chocamos como autómatas ciegos los intentos de unos con los intentos de libertad de los otros, siempre inmersos en esta absurda investigación, compartiendo ocasionalmente el falso espejismo de haberla encontrado para #ver después como se desvanece en las manos como un sueño febril. Creemos entonces que hemos perdido la libertad pero no podemos perder aquello que nunca había sido nuestro.

Pero existe realmente la libertad? No deciden por mí los años, el azar y finalmente la negra dama de la muerte. Nuestras vidas no van -como decían los griegos- abrochadas de un frágil hilo, que las Moires Cloto, Làquesis y Àtropos, hijas de la Noche han trenzado cuando nacimos y que taller arbitrariamente según sus imprevisibles deseos.

Somos por lo tanto unos títeres, sí, unos miserables títeres, pendientes de un hilo, de muchos hilos, y nos movemos y remueven con ellos... y bailamos, o soñamos que bailamos y nos ilusionamos, crezcámonos irónicamente, entregas al ritmo de unos dedos invisibles, cinco, diez, quizás miles de dedos que determinan nuestras elecciones, el hipotético libre albedrío: Citaré unos cuántos de estos entretenidos dedos:

El superego, un dicho moralista y puritano, que nos marca aquello que la sociedad cree que es el correcto, enfrentado al estrafalario dedo del subconsciente, que delimita mucho más del que creemos desde la parte oscura, allá donde el cerebro reptiliano también interviene, muy escondido saca la lengua para despertar los instintos básicos de territorialidad, de defensa o de ataque, nos obliga escondernos o a correr, e incluso con la intención de reproducir nuestros genes, nos hace desplegar la cola física o intelectual cómo si fueran un enorme pavo real.

Donde se esconde entonces la libertad , entro acaba la voluntad de los otros y dónde empieza la a nuestra? entre la vida y la muerte? entre mis prejuicios y fijaciones dibujadas entre los miles de caminos neuronales preestablecidos en base de aprender y sentir centenares a veces las mismas lecciones de los otros o de repetir argumentos y miserias propios? Por qué mi sistema nervioso, envía señales eléctricas mucho antes de que yo tenga conciencia de que realmente tomo una decisión?

Otro de estos hilos de las hijas de la noche lo mueven los avatares del azar, que hacen zigzag con mi existencia, como las olas invisibles dibujadas por una veleta bajo un viento alocado. ¿La salud Y la enfermedad, recortan o amplían mi libertad? ¿Las circunstancias de mi yo?

Y más allá hasta qué punto le importa mi diminuta libertad a los intereses de quienes mandan los mercados, financieros, libertado ¿sólo para comprar? ¿Para consumir? ¿Para viajar? Qué o quién soy yo ante las ansias de explotación globales de las élites bien estantes, donde es mi opinión ante la corruptela fagocita sin freno, quién soy yo ante el miedo y de las leyes represoras y asesinas de la libertad.

¿Soy libre para navegar en el paso del tiempo y de las necesidades y límites de mi cuerpo mortal?
¿Puedo ser libre si un solo ser humano o un solo ser no humano y sin duda con alma está ahora mismo encarcelado? Soy libre si la sombra de los barrotes que lo enjaulan se prolonga alargada sobre toda la humanidad.

La libertad es tiempo, sin cadenas ni vínculos... ¿Yo decido? ¿quién soy yo? ¿existe la libertad?